Entrevistas (I) Lluís Paloma "Patinet"
Inauguramos esta nueva sección con uno de los personajes más increíbles surgidos de la escena musical egarense, Lluís Paloma. Hace exactamente 1 año veía la luz su primer trabajo después de una década de dura elaboración. Corrupció Automobilística a Liechtenstein es el título del disco, un "trabajo conceptual" que contiene las "primeras composiciones de calidad" hechas por el maestro Paloma. Se trata de un disco básicamente pop, con letras muy trabajadas e irónicas, y con unas atmósferas creadas a partir de sintetizadores e instrumentos de cuerda, prescindiento totalmente de cualquier percusión.
Paralelamente a sus proyectos en solitario, Lluís Paloma forma parte importante del grupo To Be Continued, que acaban de publicar su primera maqueta, la cual dará mucho que hablar. Aquí tenéis la entrevista al maestro Paloma:
Galinsoga : Quin és el teu music predilecte?
Lluís Paloma: Aproximadament uns 500.000'3, però per la seva importància pivoltal en la meva obra (i vida) te'n destacaré dos: Philip Glass, per la seva obra dels 1970es (en particular, “Train”, d'”Einstein On The Beach”, i “Music In Twelve Parts, Part 1”, em van canviar la vida. Abans creia que la música era una merda ininterpretable i insuportable i anava per dibuixant. Millor com estic ara), i Brian Wilson, que amb el seu mètode d'orquestració de timbres combinats per a “Pet Sounds” i la seva música modular de l'era Smile (sóc dels que han esperat anys a sentir aquesta música i tinc llibres especialitzats sobre el tema) és una influència capital en el Corrupció. Al voltant, gent com Steve Reich o Phil Spector. Vaig començar essent un fonamentalista del minimalisme, però vull esmentar a una professora, per cert lamentada, que em va començar a obrir d'orelles, na Rosa Alemany, descobrint-me a gent com Perotin o Stravinsky. I ara he fet d'escoltar coses inesperades per a mi el meu sistema de vida. He recorregut tradicions com el Tin Pan Alley, el postromanticisme, la psicodèlia americana (sobretot Byrds i Jefferson Airplane) o fins i tot la música brasilera (estic escoltant molt discos del duo Baden Powell/Vinicius de Moraes). I no acabaríem...
G: Defineix K A N G A.
LP: Un altre dels meus “encontres a la tercera frase”. Dit en plan “brutu”, el nostre cervellet estimat és una computadora quàntica, les dades contingudes a la qual són susceptibles d'interactuar entre elles sense control, en plan dinàmica de fluxes, imprevisiublement. Jo m'he acostumat a apuntar els resultats d'aquesta lliure associació d'idees. Un altre exemple, de fa anys, va ser quan un vespre anava per l'avinguda Jaquard i en un aparador vegí una targeta que deia “No te fies de tu certificado de nacimiento...”, però la meva primera lectura inconscient va ser “No te fies de tu certificado de navidad”. T'ho creguis o no, el fragment d'orgue de la meitat vocal de “Màgia de la C.N.T.” es titula en realitat així. Una altra cosa és si la pregunta es refereix al meu estudi o a alguna cosa més. La resposta és: les dues coses. Físicament és l'estudi i l'habitació que el conté. Fins i tot hi ha a la porta un rètol magnífic que em va fer la Judit de la Pastisseria La Rutlla quan era la nòvia del Víctor Yubero (de moment, aparentment perdut per al món de la música, però no perdo l'esperança). A la vegada, aquest estudi és el suport que em permet gravar les meves idees i portar-les a on jo vull. I això és molt important. Entre 1995 i 1997 no vaig tenir res més que les meves primeres guitarres (i el sitar, que el 1997 va patir una esquerda i vaig deixar aparcat durant anys) i una pletina de caset, i ho vaig passar fatal perque no podia tirar endavant ni saber què feia. Algunes coses no les vaig poder ni gravar, i encara menys estructurar ni orquestrar res. Va ser terrible.
G: DX7 o Korg?
LP: No puc escollir, perque són complementaris. Sí que prefereixo ambdós als meus dos Casios, perque aquests últims sonen molt a llauna i, bé, puc emprar-los per a seqüenciar-hi idees, però tot acaba sonant a Pet Sounds i, sí, és un gran disc, però ara voldria canviar de so. En tot cas, el Korg és una versió molt més ambiciosa dels Casios quye em permet treballar de manera molt més detallista i amb un so súperenvolvent i ric, mentre que el DX-7 és més fred, però té una arquitectura oberta que programes com vols, i és la llibertat. A més, és genial per a sonar a Philip Glass.
G: Guitarra Acústica o Sitar?
LP: Són dos elements d'una paleta de sons que vull ampla, i no els jerarquitzo. El sitar és, per a mi, l'instrument acústic més perfecte del planeta, i denota una capacitat d'observació fora del normal per part dels hindús que l'han ideat i perfeccionat al llarg de 2500 anys, encara que costa emprar-lo en música occidental, i jo l'empro quan veig que puc. La guitarra acústica... sempre de 12 cordes, OK?
Lluís Paloma, gran amant del sitar
-
G: Quina és la millor cançó del Corrupció? i la més fluixa?
LP: Difícil dir-ho. Sí que tinc la sensació que les primeres tres cançons són el que volia, hi ha un tram central més defectuós, i a partir de ¡Hurra, Burra! tot torna a estar OK. Els punts que sonen millorables són: 1) les parts vocals de Granollers, menú infantil. Per començar, vaig intentar un experiment “beatle” per a doblar automàticament les dues veus solistes cap a quatre i que sonés com la resta del disc sense tant esforç: passar-les per un chorus amb l'oscil·lador a la minima velocitat possible. I en un primer moment sonava genial! El problema va ser quan vaig afegir aquella reverb “del revés”: estava processant per reverb (un efecte molt dependent del fenòmen de cancel·lació de fase) dues còpies exactes de la mateixa imatge sonora, separades entre elles unes mil·lèsimes de segon, i la reverb resultant sonava horriblement cancel·lada. Vaig haver de plegar... i per a no liar el multipista, ja prou complicat, no vaig redoblar les veus “a mà”, i ara sona una mica dèbil. A més, vaig tenir problemes amb la lletra del final com a tal i el regravar-ho va conduir a un resultat final disjunt de tota la cançó. És el preu d'experimentar. 2) les veus de “Màgia de la C.N.T.” Vaig intentar participar en un concurs radiofònic, en un intent final de buscar recolzament discogràfic per a poder acabar el Corrupció sense la pressió d'una agenda incontrolable, i em vaig trobar que necessitava dues cançons cantades més. Tenia ja la pista instrumental de la cançó i un poema, no pensat per al disc, sobre el 6 d'Octubre, però no tenia més que dos o tres dies de marge, i acabí improvisant tota la pista vocal en un rush d'una tarda (sonava fatal, per cert). Després del caos, vaig regravar algunes coses post-mortem i sonava millor. Problema: vaig deixar massa veus seguides. Després de reflexionar un temps, vaig pensar en remesclar-ho, però el multipista s'havia guardat malament en el CD de back-up i no el vaig poder recuperar. Finalment, els dos penúltims dies de gravació del projecte vaig intentar cantar-ho tot de nou, però vaig haver de renunciar en adonar-me que no podria duplicar els el·laboradíssims cors de la “miliciana morta”. Estava sota una pressió increïble, i de fet l'últim dia de gravació, després d'escriure els verídics versos centrals de “El patinet...”, vaig petar. Si no hagués acabat la gravació vora tres quarts d'una de la matinada de l'1 de novembre de 2004, no l'hagués acabada. Només ara me n'adono de l'enorme factura que m'ha passat aquell projecte. Una última cosa: em va sorprendre l'entusiasme de la gent amb “El patinet...”, perque és una gravació “frankenstein” amb fragments reunits per casualitat en necessitar una última cançó per al projecte, tot i que en escriure això me n'adono que el treball previ en aquests fragments va ser tan intens com en qualsevulla altra part del disc.
En quan a quina és la millor cançó del disc, a aquestes alçades ja no ho sé, per una raó: durant quasi tota la duració de la gravació vaig tenir una borratxera enorme amb la Torradora, tocant-la constantment, reestructurant-la i reestructurant-la, creant-ne variacions constantment. Tocant-la i escoltant-la era feliç, i vaig anar a la recerca de la perfecció. I sí, és perfecta... però això és el que falla! No hi ha sorpreses, no hi ha energia real, ha acabat deixant de ser pop sofisticat per a ser música clàssica i, per això mateix, morta. Mira, ara mateix torno d'aprofitar un abonament a l'Auditori i, cert, és molt més agradable veure una orquestra tocar que suportar calixtebieitades al Liceu, però em costava mantenir l'atenció perque el que tocaven (peces de Richard Strauss) era conegudíssim. Doncs la Torradora és així de previsible. Una decepció majúscula. La següent candidata és, doncs, Moscas en Moscú. En un primer moment, amb la Torradora encara fora del disc, era Moscas la que havia d'acabar el Corrupció. És molt més moguda, més viva, i trenca algunes de les normes que fins aleshores han governat el disc (hi ha marimbes, canvis de ritme, modulacions en plan bèstia...), però... va el Jordi Ibañez i en la seva intel·ligent ressenya personal del disc ¡es queixa del sorpresiu acord vocal que fa de centre estructural de la cançó! M'ha viciat, ja no veig Moscas amb el mateix respecte... així que millor que anem a per l'única cançó experimental del disc, ¡¡¡¡¡¡¡¡¡Hurra, Burra!!!!!!!!!
LP: Difícil dir-ho. Sí que tinc la sensació que les primeres tres cançons són el que volia, hi ha un tram central més defectuós, i a partir de ¡Hurra, Burra! tot torna a estar OK. Els punts que sonen millorables són: 1) les parts vocals de Granollers, menú infantil. Per començar, vaig intentar un experiment “beatle” per a doblar automàticament les dues veus solistes cap a quatre i que sonés com la resta del disc sense tant esforç: passar-les per un chorus amb l'oscil·lador a la minima velocitat possible. I en un primer moment sonava genial! El problema va ser quan vaig afegir aquella reverb “del revés”: estava processant per reverb (un efecte molt dependent del fenòmen de cancel·lació de fase) dues còpies exactes de la mateixa imatge sonora, separades entre elles unes mil·lèsimes de segon, i la reverb resultant sonava horriblement cancel·lada. Vaig haver de plegar... i per a no liar el multipista, ja prou complicat, no vaig redoblar les veus “a mà”, i ara sona una mica dèbil. A més, vaig tenir problemes amb la lletra del final com a tal i el regravar-ho va conduir a un resultat final disjunt de tota la cançó. És el preu d'experimentar. 2) les veus de “Màgia de la C.N.T.” Vaig intentar participar en un concurs radiofònic, en un intent final de buscar recolzament discogràfic per a poder acabar el Corrupció sense la pressió d'una agenda incontrolable, i em vaig trobar que necessitava dues cançons cantades més. Tenia ja la pista instrumental de la cançó i un poema, no pensat per al disc, sobre el 6 d'Octubre, però no tenia més que dos o tres dies de marge, i acabí improvisant tota la pista vocal en un rush d'una tarda (sonava fatal, per cert). Després del caos, vaig regravar algunes coses post-mortem i sonava millor. Problema: vaig deixar massa veus seguides. Després de reflexionar un temps, vaig pensar en remesclar-ho, però el multipista s'havia guardat malament en el CD de back-up i no el vaig poder recuperar. Finalment, els dos penúltims dies de gravació del projecte vaig intentar cantar-ho tot de nou, però vaig haver de renunciar en adonar-me que no podria duplicar els el·laboradíssims cors de la “miliciana morta”. Estava sota una pressió increïble, i de fet l'últim dia de gravació, després d'escriure els verídics versos centrals de “El patinet...”, vaig petar. Si no hagués acabat la gravació vora tres quarts d'una de la matinada de l'1 de novembre de 2004, no l'hagués acabada. Només ara me n'adono de l'enorme factura que m'ha passat aquell projecte. Una última cosa: em va sorprendre l'entusiasme de la gent amb “El patinet...”, perque és una gravació “frankenstein” amb fragments reunits per casualitat en necessitar una última cançó per al projecte, tot i que en escriure això me n'adono que el treball previ en aquests fragments va ser tan intens com en qualsevulla altra part del disc.
En quan a quina és la millor cançó del disc, a aquestes alçades ja no ho sé, per una raó: durant quasi tota la duració de la gravació vaig tenir una borratxera enorme amb la Torradora, tocant-la constantment, reestructurant-la i reestructurant-la, creant-ne variacions constantment. Tocant-la i escoltant-la era feliç, i vaig anar a la recerca de la perfecció. I sí, és perfecta... però això és el que falla! No hi ha sorpreses, no hi ha energia real, ha acabat deixant de ser pop sofisticat per a ser música clàssica i, per això mateix, morta. Mira, ara mateix torno d'aprofitar un abonament a l'Auditori i, cert, és molt més agradable veure una orquestra tocar que suportar calixtebieitades al Liceu, però em costava mantenir l'atenció perque el que tocaven (peces de Richard Strauss) era conegudíssim. Doncs la Torradora és així de previsible. Una decepció majúscula. La següent candidata és, doncs, Moscas en Moscú. En un primer moment, amb la Torradora encara fora del disc, era Moscas la que havia d'acabar el Corrupció. És molt més moguda, més viva, i trenca algunes de les normes que fins aleshores han governat el disc (hi ha marimbes, canvis de ritme, modulacions en plan bèstia...), però... va el Jordi Ibañez i en la seva intel·ligent ressenya personal del disc ¡es queixa del sorpresiu acord vocal que fa de centre estructural de la cançó! M'ha viciat, ja no veig Moscas amb el mateix respecte... així que millor que anem a per l'única cançó experimental del disc, ¡¡¡¡¡¡¡¡¡Hurra, Burra!!!!!!!!!
-
Portada del Corrupció
-
G: Quin és el teu rol a To Be Continued?
LP: Teclista! Sé que sona molt cutre en relació a tota l'escandalera que sembla que s'està muntant entorn a mi, però no sóc pas cap centre de decisions, simplement tinc el meu raconet. Per a mi, el centre de À Suivre són el duo compositor Jordi Ibañez/Ferran Baucells, però també el Raül Barbero compon i aporta tocs brillants, i aprofito per a reivindicar la bateria, simultàniament ruda i sofisticada, del Ferran Valldeperas, que crec importantíssima per al nostre so. Tot i que sí que hi ha un punt important sobre la meva aportació: abans d'incorporar-me a la banda com a teclista convidat en aquell concert al difunt Spay 9 el 14 de maig de 2004 vaig veure els tres primers concerts que van fer, incloent el magnífic de Faktoria on tu vas tocar els teclats, i vaig observar que hi havia molt bones cançons, però que la cosa no acabava de quallar perque les guitarres estaven permanentment a pastilla neta, una cosa molt àudio verité però que matava la varietat. I de fet la primera cosa que vaig fer en entrar va ser assignar un so de teclat diferent per a cada cançó, política que mantinc. Però he de dir que les cançons del Jordi i el Ferran Baucells per a To Be van començar a millorar només entrar jo, i jo no hi tenia res a veure: la primera vegada que vaig sentir en un assaig New York City Song, la van tocar els altres sense mi, i vaig quedar al·lucinat. Va ser després, que vaig afegir aquells strings simulant alarmes antiaèries, però això es deu més a que volia tocar en aquella cançó que no pas a que la cançó em necessités. Una última puntualització: vaig entrar a To Be una mica per a veure com hi encaixava jo, i m'he trobat immers en un ambient de càlida amistat i de sensibilitat artística i cultural oberta que no m'hagués imaginat mai. És increïble estar aquí, i sóc feliç.
LP: Teclista! Sé que sona molt cutre en relació a tota l'escandalera que sembla que s'està muntant entorn a mi, però no sóc pas cap centre de decisions, simplement tinc el meu raconet. Per a mi, el centre de À Suivre són el duo compositor Jordi Ibañez/Ferran Baucells, però també el Raül Barbero compon i aporta tocs brillants, i aprofito per a reivindicar la bateria, simultàniament ruda i sofisticada, del Ferran Valldeperas, que crec importantíssima per al nostre so. Tot i que sí que hi ha un punt important sobre la meva aportació: abans d'incorporar-me a la banda com a teclista convidat en aquell concert al difunt Spay 9 el 14 de maig de 2004 vaig veure els tres primers concerts que van fer, incloent el magnífic de Faktoria on tu vas tocar els teclats, i vaig observar que hi havia molt bones cançons, però que la cosa no acabava de quallar perque les guitarres estaven permanentment a pastilla neta, una cosa molt àudio verité però que matava la varietat. I de fet la primera cosa que vaig fer en entrar va ser assignar un so de teclat diferent per a cada cançó, política que mantinc. Però he de dir que les cançons del Jordi i el Ferran Baucells per a To Be van començar a millorar només entrar jo, i jo no hi tenia res a veure: la primera vegada que vaig sentir en un assaig New York City Song, la van tocar els altres sense mi, i vaig quedar al·lucinat. Va ser després, que vaig afegir aquells strings simulant alarmes antiaèries, però això es deu més a que volia tocar en aquella cançó que no pas a que la cançó em necessités. Una última puntualització: vaig entrar a To Be una mica per a veure com hi encaixava jo, i m'he trobat immers en un ambient de càlida amistat i de sensibilitat artística i cultural oberta que no m'hagués imaginat mai. És increïble estar aquí, i sóc feliç.
-
G: Com et valores com a cantant? i com a músic?
LP: Com a cantant? Per què et penses que estudio cant? Les primeres demos de “Marcianitos” sonaven fatal, amb una veu cavernosa i desafinada, incomprensible. Després de tres anys llargs de treball, les veus finals del disc sonen millor, però encara hi ha queixes sobre en quin idioma canto. De fet, l'equalització d'aguts de les veus està quasi al màxim, per a intentar mitigar al màxim el problema. Al natural és encara pitjor. Segons la meva nova professora de cant, el problema és que estic acostumat a cantar més greu del que em tocaria, i de fet he de guanyar de nou el terç més agut de la meva tessitura natural. Se suposa que d'aquí a un any ho he d'haver aconseguit, i aleshores ja et dic jo que tot vindrà sol. Per a mi, els estudis de cant m'estan essent una teràpia, tal com ja intuïa quan els vaig començar amb en Carles Ortiz. En tot cas, he comprès el valor d'una bona composició i una orquestració efectiva recolzant aquesta veu.
Com a músic... et refereixes a la part més compositiva, a la tècnica de gravació o com a instrumentista? Si és això últim, diguem que me les arreglo per a treure IV notes d'uns quants instruments, però fins i tot els teclats els toco fatal (part del meu èxit com a teclista de To Be Continued és que em dedico més a pensar en com fer rendir la tecnologia al meu abast que no pas en fer grans solos. Per a que et facis una idea, la filosofia de grups com Stratovarius o Nightwish -que no aguanto- és exactament la contrària). Gravant sóc millor, encara que hi ha coses concretes (com sonoritzar bateries, escollir micros o sincronitzar amb MIDI) on encara fluixejo. Sobretot he après a mesclar (mesclar en analògic és tot un art!), coses com fer comparacions entre altaveus diferents, etc., i aquí sí que veig que sé “veure” coses en un multipista que altres no veuen, i en el meu so la reverb i la línia de retard són essencials. La reverb és la nostra amiga. En quant a la composició, per una banda m'he après tots els trucs del manual Brian Wilson/Phil Spector, i per l'altra l'obra dels minimalistes originals i el treball d'estudi m'han introduït plenament en la física del so i la psicoacústica (a parts de “Marcianitos” es pot sentir un Sol # pedal psicoacústic no deliberat. Va ser en Philip Glass qui va descobrir aquest efecte el 1970). En teoria tot el que faig està provat i testejat mil vegades, però per alguna raó els meus resultats sonen a molt sofisticats. De totes maneres tinc dues assignatures pendents, que es poden exemplificar en el que aconsegueix el compositor Josep Soler: escriu complexes orquestracions en paper sense cap suport auditiu (es nega a emprar ordinador i sintetitzadors) i és capaç de pensar atonalment (una cosa dificilíssima a no ser que l'hagis entrenada tota la vida). Ell és el model al qual aspiro. I Charles Ives, també.
Tot i que vull deixar clara una cosa: la meva música favorita és el rock. Per a mi, és la música de la classe obrera, i jo sóc obrer. Simplement no em vull tancar a fer els IV tòpics que fa tothom. Tot i que el Ferran Baucells fa una música molt més bàsica que la meva i tot el que fa és deliciós...
LP: Com a cantant? Per què et penses que estudio cant? Les primeres demos de “Marcianitos” sonaven fatal, amb una veu cavernosa i desafinada, incomprensible. Després de tres anys llargs de treball, les veus finals del disc sonen millor, però encara hi ha queixes sobre en quin idioma canto. De fet, l'equalització d'aguts de les veus està quasi al màxim, per a intentar mitigar al màxim el problema. Al natural és encara pitjor. Segons la meva nova professora de cant, el problema és que estic acostumat a cantar més greu del que em tocaria, i de fet he de guanyar de nou el terç més agut de la meva tessitura natural. Se suposa que d'aquí a un any ho he d'haver aconseguit, i aleshores ja et dic jo que tot vindrà sol. Per a mi, els estudis de cant m'estan essent una teràpia, tal com ja intuïa quan els vaig començar amb en Carles Ortiz. En tot cas, he comprès el valor d'una bona composició i una orquestració efectiva recolzant aquesta veu.
Com a músic... et refereixes a la part més compositiva, a la tècnica de gravació o com a instrumentista? Si és això últim, diguem que me les arreglo per a treure IV notes d'uns quants instruments, però fins i tot els teclats els toco fatal (part del meu èxit com a teclista de To Be Continued és que em dedico més a pensar en com fer rendir la tecnologia al meu abast que no pas en fer grans solos. Per a que et facis una idea, la filosofia de grups com Stratovarius o Nightwish -que no aguanto- és exactament la contrària). Gravant sóc millor, encara que hi ha coses concretes (com sonoritzar bateries, escollir micros o sincronitzar amb MIDI) on encara fluixejo. Sobretot he après a mesclar (mesclar en analògic és tot un art!), coses com fer comparacions entre altaveus diferents, etc., i aquí sí que veig que sé “veure” coses en un multipista que altres no veuen, i en el meu so la reverb i la línia de retard són essencials. La reverb és la nostra amiga. En quant a la composició, per una banda m'he après tots els trucs del manual Brian Wilson/Phil Spector, i per l'altra l'obra dels minimalistes originals i el treball d'estudi m'han introduït plenament en la física del so i la psicoacústica (a parts de “Marcianitos” es pot sentir un Sol # pedal psicoacústic no deliberat. Va ser en Philip Glass qui va descobrir aquest efecte el 1970). En teoria tot el que faig està provat i testejat mil vegades, però per alguna raó els meus resultats sonen a molt sofisticats. De totes maneres tinc dues assignatures pendents, que es poden exemplificar en el que aconsegueix el compositor Josep Soler: escriu complexes orquestracions en paper sense cap suport auditiu (es nega a emprar ordinador i sintetitzadors) i és capaç de pensar atonalment (una cosa dificilíssima a no ser que l'hagis entrenada tota la vida). Ell és el model al qual aspiro. I Charles Ives, també.
Tot i que vull deixar clara una cosa: la meva música favorita és el rock. Per a mi, és la música de la classe obrera, i jo sóc obrer. Simplement no em vull tancar a fer els IV tòpics que fa tothom. Tot i que el Ferran Baucells fa una música molt més bàsica que la meva i tot el que fa és deliciós...
-
G: Beguda preferida i per què.
LP: El granisat de llimona... el primer moment. Sempre, dolç. Reconeixo que de tant en tant s'ha de beure aigua. Simplement suporto l'amarg. I, excepte per 2 cl. de vi tint cada dos mesos literals per a mullar els llavis, no aguanto l'alcohol ni entenc la diversió que troba la nostra joventut comercial a beure'n cada cap de setmana sense acompanyar-ho de cap altre alicient. No sóc persona d'anar de bars.
LP: El granisat de llimona... el primer moment. Sempre, dolç. Reconeixo que de tant en tant s'ha de beure aigua. Simplement suporto l'amarg. I, excepte per 2 cl. de vi tint cada dos mesos literals per a mullar els llavis, no aguanto l'alcohol ni entenc la diversió que troba la nostra joventut comercial a beure'n cada cap de setmana sense acompanyar-ho de cap altre alicient. No sóc persona d'anar de bars.
G: Menjar preferit i per què.
LP: Tortellini daurats al forn amb bechamel (a casa de la familia no me'ls fan mai i els sospiro), pollastre a l'ast (que puc menjar... de tant en tant) i un bon gelat. També m'agrada el pastís gelat de llimona i la xocolata amarga. I les pizzes de Venècia! En canvi, no suporto l'alta cuina: té 1000 gustos i és el·litista. Ni la gent que es passa el dia parlant de receptes de cuina i pensant en el proper restaurant, la veritat.
LP: Tortellini daurats al forn amb bechamel (a casa de la familia no me'ls fan mai i els sospiro), pollastre a l'ast (que puc menjar... de tant en tant) i un bon gelat. També m'agrada el pastís gelat de llimona i la xocolata amarga. I les pizzes de Venècia! En canvi, no suporto l'alta cuina: té 1000 gustos i és el·litista. Ni la gent que es passa el dia parlant de receptes de cuina i pensant en el proper restaurant, la veritat.
-
Al final el DX7 no va menjar
-
G : Per quan un nou disc en solitari?
LP : Per a quan sigui lliure de fer-lo! Tinc massa distractions, ara! He començat ja a compondre i gravar material nou, però en les actuals circumstàncies no m'hi puc concentrar com caldria, i ho odio, especialment perque només una concentració i una intensivitat totals em permetrien assolir la pràctica ruptura amb el Corrupció que jo voldria. Que el material que ja tinc no és tan rupturista i no està tan malament, és cert, però no vull repetir-me (cosa per a la qual tinc massa facilitat, per cert. Tinc ja una premaqueta per a una “Torradora 2”, només cal que et digui això), i per a mi l'únic sentit d'un segon disc és posar-me experimental. De moment, l'única cosa decidida en ferm és fer lletres de temàtica “nàutica”, i encara no m'hi he pogut posar. En tot cas, intentaré no trigar deu anys... Paciència!
LP : Per a quan sigui lliure de fer-lo! Tinc massa distractions, ara! He començat ja a compondre i gravar material nou, però en les actuals circumstàncies no m'hi puc concentrar com caldria, i ho odio, especialment perque només una concentració i una intensivitat totals em permetrien assolir la pràctica ruptura amb el Corrupció que jo voldria. Que el material que ja tinc no és tan rupturista i no està tan malament, és cert, però no vull repetir-me (cosa per a la qual tinc massa facilitat, per cert. Tinc ja una premaqueta per a una “Torradora 2”, només cal que et digui això), i per a mi l'únic sentit d'un segon disc és posar-me experimental. De moment, l'única cosa decidida en ferm és fer lletres de temàtica “nàutica”, i encara no m'hi he pogut posar. En tot cas, intentaré no trigar deu anys... Paciència!
